Els Protagonistes

Home·Els Protagonistes

La Carmen va començar amb Superacció des de el començament, quan al mes d’abril del 2013 varen començar els cursos anuals de triatló. La Carme pateix epilèpsia, i per aquest motiu sempre ha estat molt protegida, i en general, o més concretament a dins seu, sempre s’ha cregut menys capaç que la resta de persones per assolir els seus reptes.

Recordem com als primer dies, li costava acabar tots els circuits d’entrenament; i sempre havíem d’acompanyar-la per a que continués i es motivés: “No em trobo bé, em cal descansar, no puc córrer tant, això no és per a mi”; eren expressions que normalment sortien dels seus llavis. Però desprès d’animar-la, sempre donava una mica més.

En tan sols tres mesos va anar millorant moltíssim. Al fer la Triatló SERTRI de Badalona, la Carmen va voler fer-la per relleus perquè no es veia amb el cor de participar individualment. El mateix dia de la proba, per una baixa, li vàrem proposar fer la triatló individualment, i la sorpresa per a nosaltres va ser quan ens va dir que SI!

Podem dir amb seguretat que la Carmen va patir, i molt! Per a poder acabar la proba, però va tenir el recolzament  incondicional de la seva educadora fins a l’últim moment.

I la vàrem veure, donant-ho tot fins al final del recorregut, poc desprès de que els seus companys, nois i noies tinguessin la idea d’anar a buscar-la per animar-la i córrer al seu costat els últims metres fins a la línia d’arribada.

Després de veure-la patir, suar. Somriure i plorar, podem conformar que la Carmen és una lluitadora i una campiona; que no va ser la última en arribar, sinó la prima en no rendir-se.

I també podem assegurar que som un gran equip.

L’Isaac va venir de Ghana fa uns anys desprès duna llarga i dura travessia. El primer dia a Superacció ens va dir que no sabia nadar. Desprès d’uns moments a la piscina ens vàrem adonar que no tan sols no sabia nedar sinó que l’aigua li donava una por tremenda. Però ell no ens ho deia, era la tremolor incontrolable del seu cos qui manifestava aquesta por. Curiosament, l’Isaac no perdia mai el seu magnífic somriure. Poc a poc va començar a aprendre a avançar dintre de la piscina.

A l’estiu vàrem canviar la piscina pel mar. El cos de l’Isaac n’era absolutament capaç, però el seu cap n ho veia tan clar. “La boia no, massa lluny! No puc!” La distància des de on acaba la sorra fins a la boia la podia fer perfectament si nedava paral·lel a la platja, allà o podia tocar de peus si li calia. Però anar cap al fons, allò era molt més complicat. “No puc!” Des de llavors la seva monitora l’anomenava “Isaac NO”. Li va prometre que l’anomenaria “Isaac SI” quan decidís afrontar la seva por. Poc a poc l’Isaac va deixar d’escoltar aquella veueta del seu interior que li deia que no n’era capaç un dia va arribar a la boia convertint-se en “Isaac SI”. Cada dia veiem menys a “l’Isaac NO” i més a l’Isaac SI”. No tan sols va allunyar les seves pors sinó que a més va estudiar un PQPI de mecànica de bicletes.

Khalid Va vindre del Marroc ha anys amb el seu germà en un “viatja prohibit”. Ell tenia 8 anys i el seu germà un parell mes i… prioritats molt diferents. Khalid va convertir els carrers del raval en la seva casa, on feia el que volia, malvivint, però essent feliç. Un dia, el seu germà li va dir que havia estalviat suficients calers per anar a Itàlia a buscar a la seva família, però tan sols tenia calers per a un bitllet. D’aquesta manera, Khalid es va quedar a lo que era casa seva, fins que per a voluntat pròpia (encara que sense estar-ne convençut del tot) va entrar en un centre de menors.

Khalid va començar a Superacció sent-ne conscients de que tenia un alt risc de fuga. Cada dia un educador del seu centre el duia i el portava a Superacció Però ella mai va intentar marxar. Simplement era un noi inquiet, nerviós, que o entenia per què havia d’estar tancat quan sempre havia viscut lliure, quan sempre havia viscut sense tenir una llar o una família. Tan sols cinc dies desprès de començar amb nosaltres va venir a animar a la triatló SERTRI. Gràcies a una baixa, va tenir l’opció de participar. I en Khalid, aquell noi inquiet, s’hi va apuntar. Va participar per equips en el sector de la natació: va nedar nedar 300 ¡m amb molta dignitat disputant-se la sortida entre rivals més alts i corpulents. El van guiar l’Amina en bicicleta i en Raúl fent running. Un súper equip. El mateix dia de la proba ens va confessar que des de que va començar a Superacció arribava esgotat al centre. Ara ja no s’avorria allà tot el dia, i sobretot no es posava en baralles.

Els seus educadors no donaven crèdit del seu progrés; era com si el Khalid hagués trobat en l’esport una motivació que mai abans havia tingut.